Recreem un cas real i recent de com pot procedir una comunitat de veïns quan s’enfronta a vicis ruinògens contra el promotor, un cop els propietaris de la comunitat han traslladat l’autoritat als seus representants legals.
Responsabilitat decennal
Aquesta potestat ha estat conferida pel Tribunal Suprem (TS) quan a l’estructura de l’edifici s’han produït vicis i defectes constructius, ja sigui en habitatges privatius, com en elements comuns de la comunitat. En poques paraules, els successos es presenten com un incompliment dels contractes de compra-venta realitzats pel promotor amb cada propietari. Així ho defineix el TS.
La comunitat de propietaris, llavors, va presentar demanda a través del seu president, amb la finalitat de reclamar l’execució de les obres necessàries per a revertir la situació i que s’esmenessin aquells defectes diagnosticats o l’import equivalent al cost de les obres, qualsevol de les dues accions.
En aquell moment, la promotora determinada va al·legar falta de legitimació activa. Què significa? Doncs que els contractes firmats van ser acordats completament entre els propietaris i el promotor, sense intervenció de la comunitat de propietaris. Per tant, sempre segons la promotora, no està legitimada la comunitat ni pels desperfectes a les zones comuns.
Davant d’aquesta situació, la promotora va ser condemnada a l’execució de les obres establertes per esmenar les irregularitats estructurals. El tribunal de primera instància va especificar que el president de la comunitat està legitimat per exercir les accions oportunes per la reparació dels elements comuns i privatius d’un immoble. Quan? Concretament quan a la majoria de propietaris els afectin aquestes irregularitats i sempre amb l’objectiu d’evitar que tots els veïns es vegin obligats a demandar per separat, un per un.
Reacció de la promotora
Atenent al pensament de que no estava avaluant la situació justament, l’apel·lació va ser recorreguda per la promotora. Entenien que la comunitat de veïns no tenia legitimació activa per exercir l’acció de responsabilitat contractual, ja que correspon a cada propietari individual.
El Tribunal Suprem afirma que la jurisprudència estableix la presumpció d’innocència de que el president sí que està autoritzat mentre no s’acrediti el contrari. No s’ha de reduir, per tant, l’autorització dels propietaris als vicis i defectes de construcció.
